Ara sí, el programa d'avui, per aquells que hagiu estat amorrats als bafles de l'ordinador sense sentir res. Cancel·leu la visita al metge i no ajusteu els vostres receptors. No sou vosaltres, "és d'ells".
Llistat fred, desangelat i sense musiqueta de fons, del programa d'avui que, em diuen, ha tornat a tenir problemes tècnics. Com a compensació, el podcast caurà en una estona. Petit Indie més ràpid que mai, ou yea.
Una primera escolta fa una por de, em perdonareu, de collons. Una segona escolta fa més por encara. Els germans Felice han diversificat, han obert mires, més encara, i han pagat un peatge d'esquizofrènia col·lectiva. Em vaig despistar amb l'anterior Yonder Is the Clock, però el d'abans, l'homònim de 2008 sonava dylanesc i arrelat a parts iguals. Country farinós i balada etílica seca com els d'Estepa. Aquest Celebration, Florida (Fat Possum, 2011) no, aquest et clava una bufetada des del primer tall, molt bèstia "Fire at the Pageant", i a partir d'aquí ja en parlarem. Folk, rock pedregós, roots, alguna cosa així com un cert punt post-rock i apunts electrònics aquí i allà. No sé si és fosc, molt fosc, o molt brillant. Potser les dues coses, i això és el que fa que se't clavi amb urpes sota la pell i la carn, straight to the bone. Mola. The Felice Brothers molen.
Decideixo insuflar una mica de vida, injectar un punt de nitro al bloc i no se m'acut res més que fer-ho amb això.
Ryuichi Sakamoto + Alva Noto / Alva Noto + Ryuichi Sakamoto en la seva darrera miniatura fràgil i trencadissa. Música que no es pot agafar, que no es pot sentir per les orelles dels costats del cap perquè quan te n'adones la tens al corrent sanguini. És un rollo osmòtic, físico-químic, em sembla. Fred polar, d'aquell que congela el cervell via nasal i alhora magma corrosiu, del que et fa pols les tripes. Summvs (Raster-Noton, 2011) és una peça delicada feta d'un conjunt de peces més petites (fetes de peces encara més petites), algunes conegudes (sona el "By This River" d'Eno en dues microversions) i d'altres no sé si noves, no sé si inventades, no sé si sorgides d'algun punt geogràficament intermig entre Tokyo y Karl-Marx-Stadt.
Música posada en lletres. Us recomano que us espereu, que aneu escalfant orelles i sentiu el programa directament quan el pengem, que serà així com a més romàntic i autèntic. A més tampoc trigarem gaire: segurament demà cau podcast. Però ja us deia: si us corca allò de saber què i qui ha sonat a aquest Petit Indie, només cal que feu una ullada aquí sota...
