Tres discos

Tres discos petitindians per anar fent proves de so...

BOB DYLAN - Blonde On Blonde. La manera menys original de començar. Signe de comoditat i inequívoc símptoma de vagància mental de l'enllistador musical compulsiu: qui faci una llista d'Els Millors i no hi coli Blonde on Blonde automàticament i sense pensar-s'ho; qui no faci això no es mereix la vostra confiança. Aneu a casa seva i arrenqueu-li els packs de DVD de Los Soprano dels seus freds i morts dits. O no els tornareu a veure mai més. Els packs, no els dits.

ART BLAKEY AND THE JAZZ MESSENGERS - Moanin. Perfecció, classe i una portada que reuneix les lletres b, r, u, t, a i l amb una simple instantània en crema i negre. 10 x 10 polzades de cartró que poden arribar a donar mil patades a cent col·leccions de 12 cançons editades sota el nom d'"àlbum".

El que hi ha dins, la cosa rodona de vinil, és una viagra negra. Després de Moanin la majoria de música és tonteria.

PRIMAL SCREAM - Screamadelica. Crònica d'un on i un quan, regada per les substàncies més il·legals sorgides dels laberints mentals del primer narcotitzat que puguis trobar-te tirat en un carrer de Glasgow. Així de complex i així de, de complex. Comença Stonià i acaba Screamià. Se suposa que és un tripazo, un subidón seguit de la posterior bajona. Crispació i planejament. Se suposa. Ho és.

Temps invertit en aquesta prova: massa. Més de l'esperat...