Com aquelles parelles que van malament, la cosa no els tira, i decideixen tenir un fill per evitar el dé, i, ve, o, erra, ce, i, els Astrud publicaven ara fa un grapat de mesos una de les seves referències més celebrades. Potser més aviat com aquelles parelles que decideixen "obrir-se", els Manolo i Genís de "Manolo i Genís d'Astrud" de tota la vida, encetaven una relació consentida i prolífica amb un Col·lectiu Brossa que els van brindar aquell recopilatori "diferent", Lo nuevo. Allò molava, era maco, resultista, i a més reinterpretava i revitalitzava màgicament un repertori que havia quedat un pèl malmès amb el seu anterior Tú no existes.
Però no, era un miratge. Els Astrud pleguen. Com a mínim durant un parell d'anyets, el temps que duri la beca que cursarà en Manolo a Nova York (true story). I després, ja veurem.
Ai, patirem una mica i després tristament deixarem d'esperar-nos, però sempre ens quedarà París, perdó, Nova York, i coses com aquesta:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada