Hi ha contacte. Déu n'hi do si n'hi ha. I no precisament per l'ull, o no necessàriament. És posar-se aquest tros de disc (tros perquè és el que és: un tros, quelcom fragmentat, trencat però mutant) i sentir essència marciana empapant-te i fent-te pessigolles a tot arreu. És obrir un vinil amb una space oddity d'onze minuts ("Glass Jar") que gairebé s'ho menja tot, incrustar-hi petites escapades que semblen tretes d'una boutade fílmica de Kusturica (anomenades amb el número de l'infinit, o amb cintes de möbius, no sé) i una col·lecció de temes que haurien de ser pop colofonades per la veu de Liz Bougatsos, tan irreal i tan propera a la de la Karin Dreijer de Fever Ray. Radioactiu, orgànic, sintetic, espectral i carnós.
Música viva fora de qualsevol mercat.
Un dia els posarem a l'Indie (i llavors em faran fora de la ràdio)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada