M83 en concert al març

Noticia? Agenda? Tenint en compte que aquest no és un bloc de notícies ni tampoc una ciberagenda, gairebé millor que diem gustazo. El de saber que M83 venen a tocar al març (2012, és clar) a Barcelona en el que serà, sí o sí, un concert memorable. Que queda molt pel març, potser sí. Però la cosa ho val (A), i a més intueixo que les entrades volaran (B).

L'A és per la qualitat del material: Hurry Up, We're Dreaming em té addicte, acollonat. És un impactant tractat de pop electrònic dividit en dues llonzes d'onze temes cadascuna que enganxa, enganxa i enganxa encara més. Que sona al reproductor i s'enllaça sobre sí mateix: quan un acaba no vol sentir una altra cosa i torna a sentir M83.

I la B és perquè em sembla que aquesta gent, en una feliç serendípia d'aquelles que no solen ser gaire habituals -i que, no ens enganyem, fan arronsar els narius-, han venut un porró de discs. O sigui que tirada en tenen.

Recomanat, recomanadíssim. I PetitIndianable, most def.

Brutal. Però brutal brutal.

Els Flaming Lips graven un tema de 24 hores

Alquimistes, científics, il·luminats il·lustrats, esquizoides. Digueu-los, anomeneu-los com vulgueu. El combo liderat (és una manera de dir) per Wayne Coyne segueixen triturant preconcepcions, demostrant que són bojos del fet musical, no només en allò literari i mel·lòdic. És fons, però també és forma i declaració d'intencions: la música és la vida i a l'inversa. A viure, a sentir i a passar-les putes o a tocar el cel amb i per la música. I punto. No ho penso fer. O sí, però en qualsevol cas, la vida em canviarà.

I és que quan no són 4 discos que s'han de reproduir simultàniament (Zaireeka) es una suite de sis hores, i quan no, com ara, tot un dia. Sencer. Des del minut ú fins al mil quatre-cents quaranta. 24 hores de música nonstop, de nom 7 Skies H3 que es poden sentir en aquesta pàgina o comprar per 5000 dòlars en la forma d'aquesta calavera tan llustrosa, tretze còpies en una edició limitada. Un disc dur cranial amb la cançó sencera i un USB per extreure-la al qual s'accedeix per una part vaginal (paraules de mr. Coyne) al darrere de la calavera.

Boutade queda curt.

#Sis: "Gunfight at the OK Corral" (25 d'octubre de 2011) - Podcast

#Sis: "Gunfight at the OK Corral" (25 d'octubre de 2011) - Setlist

Estranya, diferent manera de començar un Petit Indie, pensàvem que l'ocasió podia valdre la pena. I, què coi, ni que fos com a excusa per a rescatar un tema del Mikel Laboa. A que no us pensaveu que sentirieu un Laboa a l'Indie... No, jo tampoc.

Setlist. Llisteta del zero al deu ben ordenada, amb caràtules dels vinils a tutti colori i 0% de sorpresa radiofònica, tot seguit. El podcast, tot ple de paraules, notes i sonoritats, demà.

Del rosa al negre: Kim Gordon i Thurston Moore de Sonic Youth se separen

A veure, a veure. No, no és que ens importi un carallo la vida sentimental i conjugal dels nostres músics preferits. O no més que l'estricament necessari. De parelles que es fan i es desfan n'hi ha pertot, gairebé m'amoinarà més que se separin uns amics; i la veritat és que en el fons we're only in it for the music. No? Sí. Així que això de la separació d'una de les parelles sentimentals més carismàtiques del rock alternatiu (o algo) de tots els temps ens hauria de ser una miqueta igual. Fa pena, perquè Kim Gordon i Thurston Moore ens cauen simpàtics. I els Sonic Youth son banda-de-capçalera-inevitable. Però això no hauria de passar de les pàgines de, no sé, de l'NME (punch!).

Ara bé, la cosa ja es comença a posar una mica més tràgica quan un llegeix una mica per tot arreu que aquesta separació podria significar (ai) el final de la banda com a tal. Sonic Youth no more? Horreur.

Jo estic patint. De veritat.

#Cinc: "The Big Country" (11 d'octubre de 2011) - Podcast

Cara B. Massive Attack x Burial

Tothom en parla, deu ser que és important. Mediàtic, segur. Burial van facturar la temporada 2007 el disc d'electrònica semi-indie més impactant dels darrers anys. Untrue era un tractat de dubstep crepitant, fosc i excitant. Un debut que era més una meravella que no pas un debut. Un trip claustrofòbic i ambiental que s'allargava durant tretze temes amenaçadors però alliberadors.

Burial.

I Massive Attack son, bé, Massive Attack.

Dotze minuts de "Paradise Circus", tema extret del darrer àlbum dels de Bristol, convertits en una autèntica odissea espai-temporal per obra i gràcia de les manetes privilegiades d'aquest senyor de Londres.

Cara B del single "Four Walls", edició limitadíssima del maxi. Inaconseguible, of course. Gràcies als déus per l'intercanvi ciberespaial.

Cruix i bressola.