M83 en concert al març

Noticia? Agenda? Tenint en compte que aquest no és un bloc de notícies ni tampoc una ciberagenda, gairebé millor que diem gustazo. El de saber que M83 venen a tocar al març (2012, és clar) a Barcelona en el que serà, sí o sí, un concert memorable. Que queda molt pel març, potser sí. Però la cosa ho val (A), i a més intueixo que les entrades volaran (B).

L'A és per la qualitat del material: Hurry Up, We're Dreaming em té addicte, acollonat. És un impactant tractat de pop electrònic dividit en dues llonzes d'onze temes cadascuna que enganxa, enganxa i enganxa encara més. Que sona al reproductor i s'enllaça sobre sí mateix: quan un acaba no vol sentir una altra cosa i torna a sentir M83.

I la B és perquè em sembla que aquesta gent, en una feliç serendípia d'aquelles que no solen ser gaire habituals -i que, no ens enganyem, fan arronsar els narius-, han venut un porró de discs. O sigui que tirada en tenen.

Recomanat, recomanadíssim. I PetitIndianable, most def.

Brutal. Però brutal brutal.

Els Flaming Lips graven un tema de 24 hores

Alquimistes, científics, il·luminats il·lustrats, esquizoides. Digueu-los, anomeneu-los com vulgueu. El combo liderat (és una manera de dir) per Wayne Coyne segueixen triturant preconcepcions, demostrant que són bojos del fet musical, no només en allò literari i mel·lòdic. És fons, però també és forma i declaració d'intencions: la música és la vida i a l'inversa. A viure, a sentir i a passar-les putes o a tocar el cel amb i per la música. I punto. No ho penso fer. O sí, però en qualsevol cas, la vida em canviarà.

I és que quan no són 4 discos que s'han de reproduir simultàniament (Zaireeka) es una suite de sis hores, i quan no, com ara, tot un dia. Sencer. Des del minut ú fins al mil quatre-cents quaranta. 24 hores de música nonstop, de nom 7 Skies H3 que es poden sentir en aquesta pàgina o comprar per 5000 dòlars en la forma d'aquesta calavera tan llustrosa, tretze còpies en una edició limitada. Un disc dur cranial amb la cançó sencera i un USB per extreure-la al qual s'accedeix per una part vaginal (paraules de mr. Coyne) al darrere de la calavera.

Boutade queda curt.

#Sis: "Gunfight at the OK Corral" (25 d'octubre de 2011) - Podcast

#Sis: "Gunfight at the OK Corral" (25 d'octubre de 2011) - Setlist

Estranya, diferent manera de començar un Petit Indie, pensàvem que l'ocasió podia valdre la pena. I, què coi, ni que fos com a excusa per a rescatar un tema del Mikel Laboa. A que no us pensaveu que sentirieu un Laboa a l'Indie... No, jo tampoc.

Setlist. Llisteta del zero al deu ben ordenada, amb caràtules dels vinils a tutti colori i 0% de sorpresa radiofònica, tot seguit. El podcast, tot ple de paraules, notes i sonoritats, demà.

Del rosa al negre: Kim Gordon i Thurston Moore de Sonic Youth se separen

A veure, a veure. No, no és que ens importi un carallo la vida sentimental i conjugal dels nostres músics preferits. O no més que l'estricament necessari. De parelles que es fan i es desfan n'hi ha pertot, gairebé m'amoinarà més que se separin uns amics; i la veritat és que en el fons we're only in it for the music. No? Sí. Així que això de la separació d'una de les parelles sentimentals més carismàtiques del rock alternatiu (o algo) de tots els temps ens hauria de ser una miqueta igual. Fa pena, perquè Kim Gordon i Thurston Moore ens cauen simpàtics. I els Sonic Youth son banda-de-capçalera-inevitable. Però això no hauria de passar de les pàgines de, no sé, de l'NME (punch!).

Ara bé, la cosa ja es comença a posar una mica més tràgica quan un llegeix una mica per tot arreu que aquesta separació podria significar (ai) el final de la banda com a tal. Sonic Youth no more? Horreur.

Jo estic patint. De veritat.

#Cinc: "The Big Country" (11 d'octubre de 2011) - Podcast

Cara B. Massive Attack x Burial

Tothom en parla, deu ser que és important. Mediàtic, segur. Burial van facturar la temporada 2007 el disc d'electrònica semi-indie més impactant dels darrers anys. Untrue era un tractat de dubstep crepitant, fosc i excitant. Un debut que era més una meravella que no pas un debut. Un trip claustrofòbic i ambiental que s'allargava durant tretze temes amenaçadors però alliberadors.

Burial.

I Massive Attack son, bé, Massive Attack.

Dotze minuts de "Paradise Circus", tema extret del darrer àlbum dels de Bristol, convertits en una autèntica odissea espai-temporal per obra i gràcia de les manetes privilegiades d'aquest senyor de Londres.

Cara B del single "Four Walls", edició limitadíssima del maxi. Inaconseguible, of course. Gràcies als déus per l'intercanvi ciberespaial.

Cruix i bressola.

#Cinc: "The Big Country" (18 d'octubre de 2011) - Setlist

Ja aviso: els lapses entre el setlist y el podcast cada cop són més curts. Això no vol dir sinó que us espereu una estoneta i en (molt breu) podreu sentir verges o rememorar una altra vegada aquest Petit Indie tan arrelat...

De totes maneres, si us fan gràcia les portades dels vinils, pum, aquí sota són...

Primers confirmats per al PSM Festival

No sé si estareu enterats d'aquesta iniciativa, però a nosaltres, tontos del tontipop spanish com som, ens tira. I molt. La història ve del maig, el dia 15. Moment en què Pedro San Martín, baixista de La Buena Vida i inquiet fisicoquímic del pop, patia un accident mortal que el deixava per sempre més a la carretera. Trista, tristíssima notícia, evidenciar-ho pot ser ofensiu, perdoneu. El cas és que una sèrie de companys de classe van decidir dedicar-li un minifestival que se celebrarà el dissabte 29 d'octubre a la Sala Apolo de Barcelona a partir de quarts de set del vespre. Els organitzadors, sobrats i segurs que atraurien a una bona part de la parròquia barcelonina (i no) a les taules apol·línies van posar a la venda les entrades sense dir qui participaria en l'esdeveniment.

I ara, via jenesaispop, descobrim els primers noms. Agafeu-vos: Los Planetas, Nacho Vegas, Nosoträsh, Tachenko y Lori Meyers. Res.

Si voleu entrades, a córrer: nombre limitat (entre 200 i 300) a un preu força interessant: 25 euros. 

Ara el morbo, si és que n'hi ha -i sense voluntat de frivolitzar- és un i només un: saber si hi serà l'Irantzu.

GANG GANG DANCE - Eye Contact

Hi ha contacte. Déu n'hi do si n'hi ha. I no precisament per l'ull, o no necessàriament. És posar-se aquest tros de disc (tros perquè és el que és: un tros, quelcom fragmentat, trencat però mutant) i sentir essència marciana empapant-te i fent-te pessigolles a tot arreu. És obrir un vinil amb una space oddity d'onze minuts ("Glass Jar") que gairebé s'ho menja tot, incrustar-hi petites escapades que semblen tretes d'una boutade fílmica de Kusturica (anomenades amb el número de l'infinit, o amb cintes de möbius, no sé) i una col·lecció de temes que haurien de ser pop colofonades per la veu de Liz Bougatsos, tan irreal i tan propera a la de la Karin Dreijer de Fever Ray. Radioactiu, orgànic, sintetic, espectral i carnós.

Música viva fora de qualsevol mercat.

Un dia els posarem a l'Indie (i llavors em faran fora de la ràdio)

Single. Torna el Grupo de Expertos Solynieve

aka La Cultural Solynieve. Nom de guerra del planetari J i altres camarades de batalla procedents de les trinxeres de Lori Meyers o Lagartija Nick. Profetes del nou rock granaíno (nova fornada, s'entén) i practicants del so campestre com a queclom que entén més de guitarres en slide i baixos galopants que de fronteres polítiques.

Van fer la seva part amb un primer Alegato meridional (El Ejército Rojo/PIAS, 2006) i a partir de novembre empolseguen un altre cop guitarres amb un El eje de la Tierra més, diuen, empapat de resignació i derrotisme. En temps com aquests, ja és això.

"La nueva reconquista de Graná", només per als vostres ulls

Per cert. Fernando Alfaro en dos temps, a l'Heliogàbal

Aquesta nit i demà, a les 10 els dos dies, en ocasió del setzè aniversari de l'Heliogàbal i en dues modalitats (showcase: guitarra acústica, piano i guitarra elèctrica de Marcel Cavallé / perro y hueso: Xavi Molero a la bateria)...

...aquest senyor:

Molt recomanable

Dos singles. Lucky Now / Crystalline

Dues vaques sagrades, dos intocables capaços del pitjor, del millor i del molt millor. Imprescindibles (especialment ella) persones-icona de l'indi dels darrers anys, amb dues carreres en paral·lel que probablement no es tocaran mai excepte, esclar, aquí mateix.

She & him, nit (a Jacksonville) i dia (als fiords de Reikjavik). Res a veure però en format dos por el precio de uno, sorprenentment complementaris. Ryan Adams, "Lucky Now", des d'Ashes & Fire (Capitol, 2011). Björk, amb forces renovades des d'aquell dispers Volta, amb el "Crystalline" de Biophillia (Universal, 2011).

El d'ella és del Gondry, per cert.

#Quatre: "Rio Bravo" (11 d'octubre de 2011) - Podcast

Ara sí, el programa d'avui, per aquells que hagiu estat amorrats als bafles de l'ordinador sense sentir res. Cancel·leu la visita al metge i no ajusteu els vostres receptors. No sou vosaltres, "és d'ells".

Així que apa, orelles, volum i avui... sona així:

#Quatre: "Rio Bravo" (11 d'octubre de 2011) - Setlist

Llistat fred, desangelat i sense musiqueta de fons, del programa d'avui que, em diuen, ha tornat a tenir problemes tècnics. Com a compensació, el podcast caurà en una estona. Petit Indie més ràpid que mai, ou yea.

THE FELICE BROTHERS - Celebration, Florida

Una primera escolta fa una por de, em perdonareu, de collons. Una segona escolta fa més por encara. Els germans Felice han diversificat, han obert mires, més encara, i han pagat un peatge d'esquizofrènia col·lectiva. Em vaig despistar amb l'anterior Yonder Is the Clock, però el d'abans, l'homònim de 2008 sonava dylanesc i arrelat a parts iguals. Country farinós i balada etílica seca com els d'Estepa. Aquest Celebration, Florida (Fat Possum, 2011) no, aquest et clava una bufetada des del primer tall, molt bèstia "Fire at the Pageant", i a partir d'aquí ja en parlarem. Folk, rock pedregós, roots, alguna cosa així com un cert punt post-rock i apunts electrònics aquí i allà. No sé si és fosc, molt fosc, o molt brillant. Potser les dues coses, i això és el que fa que se't clavi amb urpes sota la pell i la carn, straight to the bone. Mola. The Felice Brothers molen.

Al Petit Indie #4 (prèvia)

...i altres personatges amb menys canes a les barbes:

(esplendor en la hierba...)

RYUICHI SAKAMOTO + ALVA NOTO - Summvs

Decideixo insuflar una mica de vida, injectar un punt de nitro al bloc i no se m'acut res més que fer-ho amb això.

Ryuichi Sakamoto + Alva Noto / Alva Noto + Ryuichi Sakamoto en la seva darrera miniatura fràgil i trencadissa. Música que no es pot agafar, que no es pot sentir per les orelles dels costats del cap perquè quan te n'adones la tens al corrent sanguini. És un rollo osmòtic, físico-químic, em sembla. Fred polar, d'aquell que congela el cervell via nasal i alhora magma corrosiu, del que et fa pols les tripes. Summvs (Raster-Noton, 2011) és una peça delicada feta d'un conjunt de peces més petites (fetes de peces encara més petites), algunes conegudes (sona el "By This River" d'Eno en dues microversions) i d'altres no sé si noves, no sé si inventades, no sé si sorgides d'algun punt geogràficament intermig entre Tokyo y Karl-Marx-Stadt.

Clàssica, contemporània, minimal, ambient, petites variacions.

Domo Arigato, mister Sakamoto. Domo Arigato mister Noto. Domo arigato, mister Roboto.

#Tres: "The Wild Bunch" (4 d'octubre de 2011) - Podcast

#Tres: "The Wild Bunch" (4 d'octubre de 2011) - Setlist

Música posada en lletres. Us recomano que us espereu, que aneu escalfant orelles i sentiu el programa directament quan el pengem, que serà així com a més romàntic i autèntic. A més tampoc trigarem gaire: segurament demà cau podcast. Però ja us deia: si us corca allò de saber què i qui ha sonat a aquest Petit Indie, només cal que feu una ullada aquí sota...