El 2011 en 100 discs. Part 4

El 2011 en 100 discs. Part 3

#Dotze: "The Hanging Tree. Repàs 2011. Part 3" (20 de desembre de 2011) - Podcast

I final. Darrer programa de l'any per part nostra, anem recollint tots els trastos que ens ha deixat 2011 i comencem a mentalitzar-nos per encetar un any, el que ve, que hauria d'estar tan ple de coses bones com aquest.

És a dir que tanquem el repàs, ara amb temes sentits dels Pirineus cap aquí, amb una mica de ràbia en pensar algunes coses que ens hem deixat fora i que no s'ho mereixien, però satisfets per haver arribat tan lluny.

Ara, el proper programa serà ja al gener, el dia 10. I un dia o un parell després, el podcast. Mentrestant, a passar-ho bé o, si més no, a sobreviure.

Salut a tothom...

El 2011 en 100 discs. Part 2

Més discs collita 2011. Desplega aquest post si encara no estàs saturat de tanta música. Però ja aviso que queden encara unes quantes entregues més. De Moment, la segona:

El 2011 en 100 discs. Part 1

Comencem des d'avui i fins no sé ben bé quan (garanteixo que serà abans que acabi l'any) un repàs a través d'alguns dels discos que ens regala aquest 2011 que es troba ja a les acaballes. Una llista senzilla, fàcil i sense criteri jeràrquic de discos, alguns que han passat pel programa, altres que ho faran algun dia i altres que potser no arriben a estrenar-s'hi mai. Però grans tots ells.

100 discos en una llista dividida en 6 còmodes parts desiguals entre si.

I punt. Som-hi?

Ja que hi som. Novetats al cartell del Primavera Sound 12

Noves i sucoses incorporacions per al Primavera 2012, i que confirmen la simpatia del festival cap aquells noms clàssics que han anat configurant el rock dels darrers anys. Vaques sagrades diverses, ja sabeu. En aquesta linia, es confirma l'assistència dels Afghan Whigs, ho dèiem i ho celebràvem ahir, i dels Mazzy Star, així com de Napalm Death (tocaran You Suffer?). A més, Justice exerciran en bona mesura de caps de cartell; i la presència d'altres noms com ara A.A. Bondy, Buffy Sainte-Marie, AraabMUZIK, Grimes, Mayhem, Sleep, Wolves In The Throne Room, Melvins, Liturgy, Orthodox o Harvey Milk estan garantides.

A poc a poc, un dia cada dia i sense adonar-nos-en ens plantarem al maig amb un cartell que ens obligarà a atansar-nos un tamburet per seure-hi. De pur vertigen. De mareig existencial. D'abisme nietzschià, però a l'inversa. Ja ho té, això, el PS.
Podeu fer ullada als confirmats fins al moment clicant aquí sota.

Novetats al Primavera Sound

Sí, el bloc es troba una mica parat. Coses colaterals em xuclen la sang i no me'n deixen gaire per a les coses que realment són importants. La idea, és clar, és reactivar una miqueta el cotarro, tot i que la voràgine nadalenca està molt, molt al caure. Tinc un ànec farcit de prunes esperant-me amagat a la cantonada amb un corró a la mà disposat a trencar-me la crisma, però intentaré evitar-lo el màxim temps possible.

Mentrestant, i alhora que moc cosetes per trobar forats al continu espai-temps i tenir-ne d'aquest últim, notícia express.

Aquests s'apunten al Primavera Sound 2012. Gràcies. De veritat, gràcies (miracle pre-nadalenc):

#Onze: "Pursued. Repàs 2011. Part 2" (13 de desembre de 2011) - Podcast

Seguim amb el tancament i recapitulació de 2011. Amb el mal que fa deixar-se coses enrere (encara em punxa no haver colat una mica d'electrònica, però és veritat que no hagués vingut massa al cas), fem una petita pila de cubs de colors, cada un dels quals és un petit diamant en format cançó. Avui, rock à l'americana...

Ja sabeu, hey hey, my my i tal...

#Deu: "Dead Man. Repàs 2011. Part 1" (29 de novembre de 2011) - Setlist

Setlist a posteriori. Greatest hits 2011 en format lletres y fotos. Molt millor en versió podcast, on aneu a parar...

#Deu: "Dead Man. Repàs 2011. Part 1" (29 de novembre de 2011) - Podcast

Novetat. Avui arriba abans el podcast que el setlist. Bé, mireu, així podeu sentir-lo ja mateix, a poques hores de l'emissió. I s'ho val: toca repàs, que va acabant-se l'any, de tot el que ens ha deixat aquest 2011 a nivell musical. El millor i el més millor en 14 capsuletes que es veuran acompanyades d'unes quantes més amb un parell de properes sessions.

Dimarts 13, la segona part. De moment, a gaudir d'aquesta, que hi ha xixa. De la bona.

#Nou: "Petit Indi" (22 de novembre de 2011) - Podcast

Meteoròleg.

Meteoròleg.

MeteORÒLEG.

#Nou: "Petit Indi" (22 de novembre de 2011) - Setlist

Desplega'l i mata la il·lusió que podria provocar-te sentir el Petit Indie nou tot verge d'informació.

#Vuit: "The Horse Soldiers" (15 de novembre de 2011) - Podcast

Benvinguts al programa més accidentat de la curta història del Petit. No només em llisca sense adonar-me'n un dia a la intro (érem 15, no 16.. el jet lag de la gravació té aquestes coses) sinó que pràcticament fins al final del programa la qualitat de l'àudio no és mínimament acceptable.

En fi, coses del gravat. Si aconseguís solucionar-ho, re-penjaria el podcast. Si no, podeu afinar-vos les oïdes o dirèctament sentir des del minut 40, aproximadament, que és quan les conaçons comencen a sentir-se crispy, crispy.

Demano disculpes diverses...

Consulta el llistat de cançons

Mishima editaran una capsa amb la seva actuació al "Palau"

Ah, bé, guai. Interessant. Llegim a Jenesaispop que el grup de David carabén, punta de llança de la penúltima onada de pop nostrat que estan gaudint d'una etapa de maduresa molt, molt interessant (Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa / Set tota la vida / Ordre i aventura contenen prou motius com per estimar-se'ls al nivell de molt) fan recapitulació. Que editaran en format DVD aquella mítica actuació que van oferir al Palau de la Música el passat 6 de març on també va trepitjar escenari Laetitia Sadier (Stereolab), ho acompanyaran dels seus dos darrers discs, uns quants extras tipus videoclips i ho ficaran tot en una bonica capsa que titularan, senzillament, Palau.

Bona oportunitat per descobrir-los, redescobrir-los o el que calgui. Nyam.

#Vuit: "The Horse Soldiers" (15 de novembre de 2011) - Setlist

Llisteta musical per a un viatge per carretera la mar de tranuil. Comença fortet, però de seguida que arribeu via interestatal 66 a les planes Mojave i us poseu en velocitat de creuer anímica, la cosa es relaxa. Suau, si voleu, poseu el pilot automàtic i tireu la butaca del Caddy cap enrere. És un suggeriment.

Lisabö planegen disc nou

I això sí que és una notícia amb majúscules. Amb totes, vull dir. una NOTÍCIA. Perquè els mai prou reconeguts (ho estan, però haurien d'estar-ho més) Lisabö, animals del hardcore amb denominació d'origen irundarra i una de les bandes -de hardcore i no- més interessants d'Euskadi, aquests Lisabö tornen. I ja feia temps que els trobàvem a faltar. Ha plogut molt des que van treure Ezlekuak, gairebé tan brillant com el seu debut, obra-mestra-absoluta, Ezarian i cada dia el panorama rock va assemblant-se una miqueta més a un circ. Sempre necessitem i necessitarem gent que entengui la música com a quelcom capaç de canviar coses, com a un vehicle d'actitud radical, una expressió d'art pura en la qual la forma és important, però sempre que vagi lligada amb el fons.

Els Lisabö són molt Lisabö. I amb Animalia lotsatuen putzua -on estrenen baixista, Xavi Zabala- seguiran demostrant-ho.

El dia 7, tots cap al CD Drome.

(bé, tots no, que s'esgota)

Obria fa uns anys Ezlekuak, "Hazi Eskukada":

Regal: per pur linkatge youtubero he anat a petar a ella, en directe aquest dissabte (12 de novembre) a l'Euskal Etxea (Placeta Montcada 1-3) cortesia del festival Euskal Herria Sona. I quan dic "ella" vull dir ELLA:

Single. Tom Waits i "Satisfied" vistos per un Dylan

Que el darrer Tom Waits és un gran ja ho sabem. No ens ve de nou, no és sorpresa que Bad As Me torni a ser un imprescindible i no ho serà quan recordem un 2011 musical amb el color ocre de la veu emfisèmica de l'autor de Swordfishtrombones. Ja ho sabem, ja ho hem comrpovat amb les orelles (per exemple, al darrer programa) i ara podem també tornar a confirmar-ho amb la vista: Jesse Dylan, fillíssim, li ha realitzat un video que remet als instints musicals més profunds relacionats amb el blues i fins i tot amb els ritmes tribals més ancestrals. Imatges impactants per un tema que encara ho és més.

Merda sèria.

Sakamoto + Fennesz, al desembre

Un apunt, per als sibarites del drone i l'electrònica més delicada. Ryuichi Sakamoto i Fennesz treuen àlbum conjunt, Flumina, el dia 6 de desembre, col·laboració en format disc doble que es preveu brutal, que té una portada com aquesta i que podem adelantar amb un tema com el següent. Pell de gallina només amb la idea, tu.

Escolta el tema:

Fennesz Sakamoto: "0318"

The Antlers versionen The xx

Un dia d'aquests sentirem al programa als The Antlers (hypeazo amb fonament de turno) fent de The Antlers, que motius els en sobren: acaben de treure disc flamboiant fa poquet (gran Burst Apart) i, ja és això, aquest ha generat descartes. Una sèrie d'encenalls de sobra que s'han decidit a recopilar sota el signe de l'EP en un "8 temes" que es dirà (together), que comptarà amb les participacions de Neon Indian, Nicole Atkins i Bear In Heaven i que es presenta de manera immillorable: amb un cover de The xx (nois, encara us esperem una continuació a aquell meravellós primer àlbum que, tot s'ha de dir, tan malament vau defensar sobre els escenaris) que figurava al debut dels emokids sota el nom de "VCR".

I que ara, sota l'atenta mirada i les sàvies mans dels The Antlers, sona com sona si cliqueu el play:

#Set: "El Dorado" (8 de novembre de 2011) - Podcast

#Set: "Dead Man" (8 de novembre de 2011) - Setlist

Setlist del programa sis. No s'espanti ningú.
A un clic de distància

Ya no existen. Els Astrud pleguen

Com aquelles parelles que van malament, la cosa no els tira, i decideixen tenir un fill per evitar el dé, i, ve, o, erra, ce, i, els Astrud publicaven ara fa un grapat de mesos una de les seves referències més celebrades. Potser més aviat com aquelles parelles que decideixen "obrir-se", els Manolo i Genís de "Manolo i Genís d'Astrud" de tota la vida, encetaven una relació consentida i prolífica amb un Col·lectiu Brossa que els van brindar aquell recopilatori "diferent", Lo nuevo. Allò molava, era maco, resultista, i a més reinterpretava i revitalitzava màgicament un repertori que havia quedat un pèl malmès amb el seu anterior Tú no existes.

Però no, era un miratge. Els Astrud pleguen. Com a mínim durant un parell d'anyets, el temps que duri la beca que cursarà en Manolo a Nova York (true story). I després, ja veurem.

Ai, patirem una mica i després tristament deixarem d'esperar-nos, però sempre ens quedarà París, perdó, Nova York, i coses com aquesta:

Demà al Petit Indie

Aquest senyor, que diu que ha tornat per a fer-nos les fosques nits una miqueta més negres... Bé, no?

Els Manel avancen el Nadal

Exhibint un clàssic complexe de El Corte Inglés, Guillem Gispert i la seva tropa s'avancen a les festes nadalenques i ens regalen un llibre-disc, amb cançó western-pop (no pas nova) com a excusa, i de nom El 25 de gener (edita la novíssima Llibres d'Ombrosa). Ja ho van fer l'any passat amb aquell Un Camell d'orient, repeteixen -diu el Gispert que li encanten les nadales- al 2011 amb un tema un punt crepuscular i un farcell d'il·lustracions pensades i materialitzades per Roger Padilla, el guitarra de la banda.

Curiós i maco, engrossa el catàleg manelià:



(font: Jenesaispop)

Curiositat: Kurt Vile i Jennifer Herrema versionen els Stones

Kurt Vile, grenyut, i Jennifer Herrema, grenyuda ultra. Dues personalitats d'interès, personatges amb plus d'atractiu musicòfil. Ell per haver facturat un dels àlbums de l'any, el molt enfocat i enfocant Smoke Ring for My Halo que un dia segrestarem al Petit Indie. Ella amb més motiu: per ser part integrant dels seminals Royal Trux, pirats que van fer durant els noranta un bon grapat de discos de rock porc, d'entre els quals en sobresortia Accelerator, la burrada aquella que contenia això. Gent gran. Figuradament.

...Que ara versionen a uns altres que també són gent gran. En tots dos sentits. Cliqueu aquí, deixeu-vos redirigir còsmicament a Pitchfork i sentiu aquest "Before They Make Me Run" que formarà part de Rad Times Xpress IV, debut de Black Bananas, nou grup de la Herrema.

Dia 1 de novembre? Sí, us felicitem la data amb una autèntica castanya.
Bombàstic que t'hi cagues. 

M83 en concert al març

Noticia? Agenda? Tenint en compte que aquest no és un bloc de notícies ni tampoc una ciberagenda, gairebé millor que diem gustazo. El de saber que M83 venen a tocar al març (2012, és clar) a Barcelona en el que serà, sí o sí, un concert memorable. Que queda molt pel març, potser sí. Però la cosa ho val (A), i a més intueixo que les entrades volaran (B).

L'A és per la qualitat del material: Hurry Up, We're Dreaming em té addicte, acollonat. És un impactant tractat de pop electrònic dividit en dues llonzes d'onze temes cadascuna que enganxa, enganxa i enganxa encara més. Que sona al reproductor i s'enllaça sobre sí mateix: quan un acaba no vol sentir una altra cosa i torna a sentir M83.

I la B és perquè em sembla que aquesta gent, en una feliç serendípia d'aquelles que no solen ser gaire habituals -i que, no ens enganyem, fan arronsar els narius-, han venut un porró de discs. O sigui que tirada en tenen.

Recomanat, recomanadíssim. I PetitIndianable, most def.

Brutal. Però brutal brutal.

Els Flaming Lips graven un tema de 24 hores

Alquimistes, científics, il·luminats il·lustrats, esquizoides. Digueu-los, anomeneu-los com vulgueu. El combo liderat (és una manera de dir) per Wayne Coyne segueixen triturant preconcepcions, demostrant que són bojos del fet musical, no només en allò literari i mel·lòdic. És fons, però també és forma i declaració d'intencions: la música és la vida i a l'inversa. A viure, a sentir i a passar-les putes o a tocar el cel amb i per la música. I punto. No ho penso fer. O sí, però en qualsevol cas, la vida em canviarà.

I és que quan no són 4 discos que s'han de reproduir simultàniament (Zaireeka) es una suite de sis hores, i quan no, com ara, tot un dia. Sencer. Des del minut ú fins al mil quatre-cents quaranta. 24 hores de música nonstop, de nom 7 Skies H3 que es poden sentir en aquesta pàgina o comprar per 5000 dòlars en la forma d'aquesta calavera tan llustrosa, tretze còpies en una edició limitada. Un disc dur cranial amb la cançó sencera i un USB per extreure-la al qual s'accedeix per una part vaginal (paraules de mr. Coyne) al darrere de la calavera.

Boutade queda curt.

#Sis: "Gunfight at the OK Corral" (25 d'octubre de 2011) - Podcast

#Sis: "Gunfight at the OK Corral" (25 d'octubre de 2011) - Setlist

Estranya, diferent manera de començar un Petit Indie, pensàvem que l'ocasió podia valdre la pena. I, què coi, ni que fos com a excusa per a rescatar un tema del Mikel Laboa. A que no us pensaveu que sentirieu un Laboa a l'Indie... No, jo tampoc.

Setlist. Llisteta del zero al deu ben ordenada, amb caràtules dels vinils a tutti colori i 0% de sorpresa radiofònica, tot seguit. El podcast, tot ple de paraules, notes i sonoritats, demà.

Del rosa al negre: Kim Gordon i Thurston Moore de Sonic Youth se separen

A veure, a veure. No, no és que ens importi un carallo la vida sentimental i conjugal dels nostres músics preferits. O no més que l'estricament necessari. De parelles que es fan i es desfan n'hi ha pertot, gairebé m'amoinarà més que se separin uns amics; i la veritat és que en el fons we're only in it for the music. No? Sí. Així que això de la separació d'una de les parelles sentimentals més carismàtiques del rock alternatiu (o algo) de tots els temps ens hauria de ser una miqueta igual. Fa pena, perquè Kim Gordon i Thurston Moore ens cauen simpàtics. I els Sonic Youth son banda-de-capçalera-inevitable. Però això no hauria de passar de les pàgines de, no sé, de l'NME (punch!).

Ara bé, la cosa ja es comença a posar una mica més tràgica quan un llegeix una mica per tot arreu que aquesta separació podria significar (ai) el final de la banda com a tal. Sonic Youth no more? Horreur.

Jo estic patint. De veritat.

#Cinc: "The Big Country" (11 d'octubre de 2011) - Podcast

Cara B. Massive Attack x Burial

Tothom en parla, deu ser que és important. Mediàtic, segur. Burial van facturar la temporada 2007 el disc d'electrònica semi-indie més impactant dels darrers anys. Untrue era un tractat de dubstep crepitant, fosc i excitant. Un debut que era més una meravella que no pas un debut. Un trip claustrofòbic i ambiental que s'allargava durant tretze temes amenaçadors però alliberadors.

Burial.

I Massive Attack son, bé, Massive Attack.

Dotze minuts de "Paradise Circus", tema extret del darrer àlbum dels de Bristol, convertits en una autèntica odissea espai-temporal per obra i gràcia de les manetes privilegiades d'aquest senyor de Londres.

Cara B del single "Four Walls", edició limitadíssima del maxi. Inaconseguible, of course. Gràcies als déus per l'intercanvi ciberespaial.

Cruix i bressola.

#Cinc: "The Big Country" (18 d'octubre de 2011) - Setlist

Ja aviso: els lapses entre el setlist y el podcast cada cop són més curts. Això no vol dir sinó que us espereu una estoneta i en (molt breu) podreu sentir verges o rememorar una altra vegada aquest Petit Indie tan arrelat...

De totes maneres, si us fan gràcia les portades dels vinils, pum, aquí sota són...

Primers confirmats per al PSM Festival

No sé si estareu enterats d'aquesta iniciativa, però a nosaltres, tontos del tontipop spanish com som, ens tira. I molt. La història ve del maig, el dia 15. Moment en què Pedro San Martín, baixista de La Buena Vida i inquiet fisicoquímic del pop, patia un accident mortal que el deixava per sempre més a la carretera. Trista, tristíssima notícia, evidenciar-ho pot ser ofensiu, perdoneu. El cas és que una sèrie de companys de classe van decidir dedicar-li un minifestival que se celebrarà el dissabte 29 d'octubre a la Sala Apolo de Barcelona a partir de quarts de set del vespre. Els organitzadors, sobrats i segurs que atraurien a una bona part de la parròquia barcelonina (i no) a les taules apol·línies van posar a la venda les entrades sense dir qui participaria en l'esdeveniment.

I ara, via jenesaispop, descobrim els primers noms. Agafeu-vos: Los Planetas, Nacho Vegas, Nosoträsh, Tachenko y Lori Meyers. Res.

Si voleu entrades, a córrer: nombre limitat (entre 200 i 300) a un preu força interessant: 25 euros. 

Ara el morbo, si és que n'hi ha -i sense voluntat de frivolitzar- és un i només un: saber si hi serà l'Irantzu.

GANG GANG DANCE - Eye Contact

Hi ha contacte. Déu n'hi do si n'hi ha. I no precisament per l'ull, o no necessàriament. És posar-se aquest tros de disc (tros perquè és el que és: un tros, quelcom fragmentat, trencat però mutant) i sentir essència marciana empapant-te i fent-te pessigolles a tot arreu. És obrir un vinil amb una space oddity d'onze minuts ("Glass Jar") que gairebé s'ho menja tot, incrustar-hi petites escapades que semblen tretes d'una boutade fílmica de Kusturica (anomenades amb el número de l'infinit, o amb cintes de möbius, no sé) i una col·lecció de temes que haurien de ser pop colofonades per la veu de Liz Bougatsos, tan irreal i tan propera a la de la Karin Dreijer de Fever Ray. Radioactiu, orgànic, sintetic, espectral i carnós.

Música viva fora de qualsevol mercat.

Un dia els posarem a l'Indie (i llavors em faran fora de la ràdio)

Single. Torna el Grupo de Expertos Solynieve

aka La Cultural Solynieve. Nom de guerra del planetari J i altres camarades de batalla procedents de les trinxeres de Lori Meyers o Lagartija Nick. Profetes del nou rock granaíno (nova fornada, s'entén) i practicants del so campestre com a queclom que entén més de guitarres en slide i baixos galopants que de fronteres polítiques.

Van fer la seva part amb un primer Alegato meridional (El Ejército Rojo/PIAS, 2006) i a partir de novembre empolseguen un altre cop guitarres amb un El eje de la Tierra més, diuen, empapat de resignació i derrotisme. En temps com aquests, ja és això.

"La nueva reconquista de Graná", només per als vostres ulls

Per cert. Fernando Alfaro en dos temps, a l'Heliogàbal

Aquesta nit i demà, a les 10 els dos dies, en ocasió del setzè aniversari de l'Heliogàbal i en dues modalitats (showcase: guitarra acústica, piano i guitarra elèctrica de Marcel Cavallé / perro y hueso: Xavi Molero a la bateria)...

...aquest senyor:

Molt recomanable

Dos singles. Lucky Now / Crystalline

Dues vaques sagrades, dos intocables capaços del pitjor, del millor i del molt millor. Imprescindibles (especialment ella) persones-icona de l'indi dels darrers anys, amb dues carreres en paral·lel que probablement no es tocaran mai excepte, esclar, aquí mateix.

She & him, nit (a Jacksonville) i dia (als fiords de Reikjavik). Res a veure però en format dos por el precio de uno, sorprenentment complementaris. Ryan Adams, "Lucky Now", des d'Ashes & Fire (Capitol, 2011). Björk, amb forces renovades des d'aquell dispers Volta, amb el "Crystalline" de Biophillia (Universal, 2011).

El d'ella és del Gondry, per cert.

#Quatre: "Rio Bravo" (11 d'octubre de 2011) - Podcast

Ara sí, el programa d'avui, per aquells que hagiu estat amorrats als bafles de l'ordinador sense sentir res. Cancel·leu la visita al metge i no ajusteu els vostres receptors. No sou vosaltres, "és d'ells".

Així que apa, orelles, volum i avui... sona així:

#Quatre: "Rio Bravo" (11 d'octubre de 2011) - Setlist

Llistat fred, desangelat i sense musiqueta de fons, del programa d'avui que, em diuen, ha tornat a tenir problemes tècnics. Com a compensació, el podcast caurà en una estona. Petit Indie més ràpid que mai, ou yea.

THE FELICE BROTHERS - Celebration, Florida

Una primera escolta fa una por de, em perdonareu, de collons. Una segona escolta fa més por encara. Els germans Felice han diversificat, han obert mires, més encara, i han pagat un peatge d'esquizofrènia col·lectiva. Em vaig despistar amb l'anterior Yonder Is the Clock, però el d'abans, l'homònim de 2008 sonava dylanesc i arrelat a parts iguals. Country farinós i balada etílica seca com els d'Estepa. Aquest Celebration, Florida (Fat Possum, 2011) no, aquest et clava una bufetada des del primer tall, molt bèstia "Fire at the Pageant", i a partir d'aquí ja en parlarem. Folk, rock pedregós, roots, alguna cosa així com un cert punt post-rock i apunts electrònics aquí i allà. No sé si és fosc, molt fosc, o molt brillant. Potser les dues coses, i això és el que fa que se't clavi amb urpes sota la pell i la carn, straight to the bone. Mola. The Felice Brothers molen.

Al Petit Indie #4 (prèvia)

...i altres personatges amb menys canes a les barbes:

(esplendor en la hierba...)

RYUICHI SAKAMOTO + ALVA NOTO - Summvs

Decideixo insuflar una mica de vida, injectar un punt de nitro al bloc i no se m'acut res més que fer-ho amb això.

Ryuichi Sakamoto + Alva Noto / Alva Noto + Ryuichi Sakamoto en la seva darrera miniatura fràgil i trencadissa. Música que no es pot agafar, que no es pot sentir per les orelles dels costats del cap perquè quan te n'adones la tens al corrent sanguini. És un rollo osmòtic, físico-químic, em sembla. Fred polar, d'aquell que congela el cervell via nasal i alhora magma corrosiu, del que et fa pols les tripes. Summvs (Raster-Noton, 2011) és una peça delicada feta d'un conjunt de peces més petites (fetes de peces encara més petites), algunes conegudes (sona el "By This River" d'Eno en dues microversions) i d'altres no sé si noves, no sé si inventades, no sé si sorgides d'algun punt geogràficament intermig entre Tokyo y Karl-Marx-Stadt.

Clàssica, contemporània, minimal, ambient, petites variacions.

Domo Arigato, mister Sakamoto. Domo Arigato mister Noto. Domo arigato, mister Roboto.

#Tres: "The Wild Bunch" (4 d'octubre de 2011) - Podcast

#Tres: "The Wild Bunch" (4 d'octubre de 2011) - Setlist

Música posada en lletres. Us recomano que us espereu, que aneu escalfant orelles i sentiu el programa directament quan el pengem, que serà així com a més romàntic i autèntic. A més tampoc trigarem gaire: segurament demà cau podcast. Però ja us deia: si us corca allò de saber què i qui ha sonat a aquest Petit Indie, només cal que feu una ullada aquí sota...

#Dos: "High Noon" (27 de setembre de 2011) - Podcast

#Dos: "High Noon" (27 de setembre de 2011) - Setlist

Al segon Petit Indie, intercanvis (i relleus) generacionals, nens que volen dormir cinc minuts més, semblava que fos ahir, un arbre al costat d'un riu i encetem dues seccions noves en un accés d'Entusiasme del Novençà.

Setlist, aquí sota. El programa sencer, per a oients nostàlgics, turistes de la ràdio ciberespaial o nouvinguts en general, demà en còmode format podcast per a ús i abús. I gratuït, of course.

Segon programa...

Demà dimarts el Petit Indie fa el seu propi second coming a les nou del vespre. Els nervis ja no són tants, i ben aviat acabaran perdent la baralla contra l'emoció pura i dura. Mentrestant, haurem d'anar fent una mica de guardiola i comprar-nos una pilota antistress d'estrujar pel cervell.

#U: "The Searchers" (20 de setembre de 2011) - Podcast

Per fi. El Petit Indie viu. Podcast del programa d'ahir, ciberespai-friendly i amb tot luxe d'ones hertzianes. 

Aquesta, hi ha hagut algun problema; però la setmana que ve ja es podrà sentir al moment des de la web i a la seva hora normal, de nou a deu de la nit.

#U: "The Searchers" (20 de setembre de 2011) - Setlist

Oficial. Es posa en marxa. El Petit Indi (ara ja es deixa veure amb majúscules, potser la setmana que ve s'atreveix amb la negreta) el Petit Indi tira endavant, però li agrada nedar per les ones hertzianes abans que caminar per les dunes del píxel. Maniàtic. Tan petit i ja tan dinosaure. Això del bloc és un recordatori, una magdalena que us ha de portar metafísicament al cogollo (de saïm), que és el programa. Si voleu sentir-lo, hi haurà podcast. Que som indis però moderns. Si us conformeu amb quatre noms i tirar de memòria -de vegades les cançons sonen millor allà a dins, entre el parietal i el frontal, que un cop fora i via trompa d'eustaqui-, aquí a sota els teniu. Llegiu, recordeu-les si les coneixeu i sempre sou lliures d'evocar-les canviant-los el tempo, el to, el ritme o la lletra. I us feu un Let England Shake a mida, us imagineu un Especially Me math rock o, no sé, un Drunk Girls en clau de cançó de bressol.

Per als menys imaginatius -però també per aquells que encara creuen en la sorpresa- en un parell de dies teniu el podcast.

La resta, cliqueu aquí sota...

#Zero. Imprevist de darrera hora

Servidor es pensava que el programa sortiria per Internet. O la meva glàndula de l'expectativa és massa grossa (de vegades hi tinc un mal de cap d'aquells que batega) o hi ha hagut algun fallo. Intentaré esbrinar-ho.

En fi, mal menor (?).

Demà prendrem pendrive i ens plantarem a la ràdio per cuinar-nos un podcast com mana, d'això, Wakan.

Segueixo preparant el programa

I de pas fent proves amb el bloc. Serà divertit quan el posi en marxa de veritat i esborri tot això. Constatació de la volatitlitat de la paraula escrita per culpa de la immediatesa autocarnívora del ciberespai i gran putada, tot alhora.

Al primer petit indi caurà això...

Tres discos

Tres discos petitindians per anar fent proves de so...

Petit indi, calça't i posa't a córrer, va

El petit Johnny Brown començarà la seva singladura sònica aquest dimarts. Està neguitós, ensopit per la quantitat de feina (massa gran pel seu propi cos) però emocionat al cap i a la fi. És la prova de foc. La cacera de l'os. L'ofrena a Wakan Tanka. La mort del nen i l'arribada del menys-nen.

Al petit indi li agrada en Coltrane, però pujat al llom de Thumbelina mentre travessa la prada sense llei enganxat al seu ipod, el petit indi només té orelles per a Bill Callahan. 

(el petit indi és una mica guai; si a la tribu portessin ulleres, les seves serien de pasta)